Castells la Vall Hostoles



Castell d'Hostoles



Datat del segle IX, fou infeudat pel comte de Barcelona als senyors de la Vall d’Hostoles en el segle XI. El Castell d’Hostoles va ser el seu centre de poder feudal, fins ben entrat el segle XV. Durant la primera guerra remença (1462-1472) va esdevenir quarter general de Francesc de Verntallat. Continuà en poder dels remences fins a la Sentència Arbitral de Guadalupe (21 d’abril de 1486) i, malgrat les peticions de Ferran II, Verntallat es va negar a lliurar-lo. Finalment, va ser entregat el dia 9 de juliol de 1486 i d’aquesta manera va passar a mans del rei.
Segons Vicenç Vives, el Castell d’Hostoles representa la més insigne fortalesa de la defensa remença de la muntanya



Castell de Puig alder (Sant Salvador)

El castell de Puig-alder ja apareix esmentat en el testament de Bernat Tallaferro l’any 1020, i formava part de la línia defensiva que separava els bisbats de Vic i Girona, juntament amb els castells d’Hostoles i de Colltort.
El topònim - Adeder, Pugadder o Podio Alderio- fa referència al seu enclavament, dalt un turó, en una situació privilegiada.
A finals del segle XII, al castell ja hi havia una capella dedicada a Sant Salvador. Tot el conjunt és d’origen romànic, però no se’n conserven traces a causa dels terratrèmols. La seva arquitectura respon a les modificacions efectuades al llarg de la baixa edat mitjana i edat moderna, quan s’engrandí la capella i el castell s’adaptà a les necessitats dels estadans i/o ermitans.
Durant l’any 1984 fou restaurada, en una de les campanyes es descobrí una talla d’una verge que estilísticament correspon al darrer quart de segle XIII. A la verge se l’anomenà la Mare del Salvador (avui es troba al Museu d’Art de Girona), per commemorar aquesta troballa el dissabte abans de Santa Montserrat es fa un missa a la capella de Sant Salvador.

ELS REMENCES I VERNTALLAT
LA PRIMERA REVOLTA ORGANITZADA DE PAGESOS EUROPEUS




ELS REMENCES. ANTECEDENTS
Cal cercar-los en el segle XI quan, a causa de la revolta feudal (1030-1060), els nobles s'independitzaren i els comtes de Barcelona hagueren de pactar amb ells, cedint-los la potestat dels seus castells. De 1060 endavant, els comtats catalans es disgregaren en molts petits territoris, en els quals el feudal era senyor de vides i hisendes dels pagesos que vivien al terme del seu castell. Els pactes dels comtes amb Ia noblesa van deixar indefensos els pagesos, que anaren cedint les seves petites propietats i començaren a patir, al llarg de les següents generacions, les imposicions feudals, Ies abusives detraccions dels rendiments agraris, i molt especialment l'establiment de serveis vexatoris que atemptaven contra Ia dignitat de Ies persones, com ara Ia implantació dels "mals usos";  Ia intestia, I'eixòrquia, Ia cogucia, I'arsina, Ia firma d'espoli i del "dret de maltractar", dictat per Ies Corts de Cervera de 1202, que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.
Tota aquesta problemàtica, apareguda des del segle XI, s'anà agreujant al llarg del XlI i el XllI; en aquells segles tant Ies Corts del Regne com l'Església dictaren nombroses disposicions antiremences que significaren I'entrada dels pagesos en un règim de forta servitud. Aquesta es concretava en I'adscripció a Ia gleva, des de mitjans del segle XI (masos servils) i més tard amb el desenvolupament, a començament del segle XllI de Ia redempció personal, és a dir, que si el pagès volia abandonar el mas, havia de redimir-se prèviament pagant una quantitat al seu senyor.
En el segle XIV , Ies epidèmies de pesta, Ies males collites i Ia fam, produïren un nou empitjorament de Ia classe pagesa. Molts masos petits foren abandonats per Ia mort dels seus habitants; eren els anomenats "masos rònecs", que provocaren una forta disminució de Ia renda feudal, situació que els senyors tractaren de remeiar oprimint encara més els pagesos supervivents.
En els temps dels comtes-reis Joan I (1387- 1396), Martí I'Humà ( 1396-1410) i, especialment, Alfons IV el Magnànim (1416-1458), Ia política de Ia Corona començà a donar un gir més favorable als remences i Ies seves reivindicacions.
 
ELS PRIMERS TEMPS DE FRANCESC DE VERNTALLAT
EI futur cabdill remença va néixer vers I'any 1425, d'una família benestant, descendents dels Puigpardines, a Ia casa o «força» de Verntallat al Mallol, parròquia de Sant Privat. Res no coneixem de Ia seva infància i adolescència, però els anys que van de 1425 a 1446, I'any del seu casament, són plens de fets determinants que permeten albirar l'ambient social on es desenvolupà Ia vida del jove Verntallat. Les constitucions antiremences de 1412 i 1432 ens parlen de gran agitació al camp; Ia crisi entre senyors i pagesos s 'agreujava, es plantaven creus i altres senyals de mort, els pagesos entraven en un clima d'agitació prerevolucionària. Verntallat va sentir parlar de tot això als seus pares, avis i amics; segurament Ia seva sensibilitat es va veure fortament impactada quan considerava el que havien patit Ies generacions passades i presents de pagesos; els historiadors pensen que els homes i Ies dones de Ia muntanya suportaren un jou feudal més profund que els seus coetànis de la plana. Ara ja no aguantaven més; «els temps de Ia servitud ja han passat» era el lema de Ia pagesia; la Universitat de Ies parròquies de Ia VaIl d'en Bas s'aplegà al Mallol I'any 1427 i demanà al seu senyor, el vescomte de Cabrera, un règim de privilegis i el deslliurament de Ia servitud, una actitud comunitària impensable en èpoques anteriors.
L'any 1446, en plena efervescència social, Verntallat es casà a Batet amb Joana Noguer, del mas del mateix nom. Va treballar un temps al camp i això el va acostar a Ia coneixença més propera dels problemes dels pagesos. En aquells anys, Alfons IV havia atorgat als remences el privilegi de reunir-se i recaptar «talls» per l'alliberament dels mals usos i altres servituds. Aquestes reunions tingueren lloc en 1438 i 1439 a més de 400 pobles de la diòcesi de Girona, tot i l'oposició de nobles i eclesiàstics. Verntallat segurament va poder seguir els esdeveniments de molt a prop; de reunió en reunió devia anar-se informant de Ies qüestions més greus i al mateix temps devia anar adquirint un prestigi cada vegada més gran; el líder s'anava formant en l'escola de Ia pròpia vida.
L 'any 1450 els remences presentaren a la Corona un requeriment en el qual demanaven ser deslliurats dels mals usos i Ies servituds, qüestió a la qual els senyors es negaven sistemàticament; després d'alguns dubtes el rei va suspendre el 1455 el dret a recaptar els mals usos. EI Sindicat Remença, constituït en aquella època, aplegava uns 20.000 fogars de la Catalunya Vella i centralitzava totes Ies gestions que afectaven aquests pagesos; això demostra com estava avançada Ia seva organització, que també disposava dels assessoraments corresponents. És la nostra opinió, sense que en tinguem cap prova concloent, però, que VerntaIlat devia estar implicat en aquesta primerenca organització de Ia comunitat remença, destinada a defensar els seus drets.

VERNTALLAT I LA PRIMERA REVOLTA REMENÇA (1462-1472)
Plantejat ja amb tota cruesa el litigi entre senyors i pagesos, un altre factor s'hi va afegir, enverinant encara més Ia qüestió: Ies disputes entre Ia Diputació del General (Generalitat) i el rei Joan II sobre Ia sobirania del Principat. Un problema polític d'alt niveIl que va originar l'empresonament del Príncep de Viana i obligà els pagesos a escollir un dels dos camps: el del rei o el de Ia Generalitat. No oblidem que aquesta institució, en aquells segles, representava els estaments feudals. La crisi empitjorà de tal forma que el rei es va veure obligat a marxar del territori català; els pagesos es decantaren decididament per acostar-se a Ia Corona, en Ia defensa dels seus interessos.
Tan bon punt Ia Diputació determinà que el problema dels remences només es podria acabar fent servir Ies armes, Ia reina Joana i el príncep Ferran, que havien restat a Catalunya, es van traslladar a Girona a Ia recerca de protecció. Mentre Ia Diputació aixecava un exèrcit per atacar Ia ciutat, Ia reina nomenà Verntallat cap de Ia host remença, lliurant -Ii Ies banderes reials per Ia seva defensa; VerntaIlat havia passat, en un moment, de I'anonimat a cap principal d'un dels bàndols enfrontats en el conflicte que anava a esclatar. Quan el compte de Pallars, comandant de les forces de la Diputació, atacà Girona i els remences defensaren la reina i el príncep al recinte de la Força Vella, començava una guerra que havia de durar deu anys.
Verntallat, home ben organitzat i bon estrateg, va comprendre que l'aportació dels remences devia basar-se en el refugi que oferien les terres de la Muntanya. Des d'allí va organitzar la seva defensa , va fer sortides i auxilià Girona en els moments greus. Tot plegat fet amb molt d'ordre , treballant la terra i lluitant alhora. Francesc de Verntallat enemic de la Diputació i capità general de la Muntanya pel senyor rei es va convertir en un personatge llegendari; els dietaris de la Diputació estan plens de missatges que anaven i venien de Girona, Vic, Ripoll o el Collsacabra, comunicant els assalts de les unitats pageses . La host remença distragué moltes forces enemigues i això va permetre que Girona, durant quasi tota la guerra, estigués del costat reial. El domini de la ciutat era molt important per al decurs de la guerra, la seva posició impedia els contactes regulars entre Barcelona i l'Empordà.
Verntallat i les seves forces van romandre durant tot el conflicte en el seu territori, les terres de la Muntanya integrades per la Garrotxa i part de la Selva i Ripollès; la Diputació va reaccionar declarant enemics de la terra la població d’aquestes contrades. La guerra va continuar amb alts i baixos, amb victòries i derrotes de totes dues bandes. Cap al 1470 les forces de la Diputació havien ocupat Girona i la Vall del Fluvià fins Olot; els remences es trobaven encerclats en la part mes aspre del seu territori, fins que una sèrie de dificultats abocaren la Diputació a un seguit de derrotes que finalment provocaren la caiguda de Barcelona. Vencedors i vençuts, signaren la Concòrdia de Pedralbes, per la qual el Principat mantenia tots els seus furs i privilegis d'abans de la guerra (16 d' octubre de 1472). La lluita havia acabat i, si més no teòricament, els remences es trobaven en el bàndol guanyador.
En una guerra tan llarga, mai no se sap el que és decisiu o superflu. En tot cas, l'aportació dels remences no es pot minimitzar; en els moments més crítics ells mostraren Ia seva voluntat de resistir. VerntaIlat, el seu cap, va ser l'home clau en Ia defensa de Ies terres de Ia Muntanya. Ja no era un simple pagès, sinó un militar de molta qualitat, dirigent d'un exèrcit guerriller i molt respectat pels seus enemics, a qui el rei s'adreçava com el seu "dilecte amic" i havia anomenat capità general.

VERNTALLAT ENTRE DUES REVOLTES (1472 - 1484)
Acabada Ia guerra civil, Verntallat i els remences esperaren inútilment que el rei Joan arrangés d'una vegada el conflicte sobre l'alliberament dels mals usos i Ies altres servituds; tot i això, el rei, amb consell de Verntallat, que sabia que Ia Muntanya era una zona molt conflictiva, concedí i revalidà privilegis i indults a Olot (desembre de 1471), Ia Vall d'Hostoles (octubre de 1474) i a Ies parròquies de Ia VaIl de Llémena, plana de Sant Gregori, Cartellà i Ia Vall d' Amer. En un clima de descontentament creixent va crear el vescomtat d 'Hostoles - 23 d ' octubre de 1474 - i nomenà Verntallat vescomte d'aquest territori, destinat a pacificar Ia zona més conflictiva de I'àrea remença de Ia Muntanya.
Durant els anys del vescomtat, el cabdill remença es mostrà desconfiat envers I'autoritat reial i els poders feudals, com ho prova Ia seva ajuda als pagesos de Corçà I'any 1475, revoltats contra Ia Mitra de Girona, que volia percebre censos i drets extingits segons els pagesos. Pel juliol del mateix any llança Ia Crida de Contestins, proclamant no tan sols l'extinció dels mals usos, sinó també dels censos i Ies tasques. Verntallat donava senyals de radicalització de Ia seva posició, prova evident del descontentament del moviment remença.
Joan lI va morir el 1479 i va pujar al tron Ferran II, que ja era rei de Castella. L'envalentiment senyorial fou evident des d'aquell moment i el rei, tot i que en principi es mostrava indecís, va canviar de posició, i a Ies Corts de 1481 publicà una Constitució per Ia qual declarava inconstitucional Ia Sentència Interlocutòria de 1455, permetent novament als senyors Ia percepció dels mals usos. La frustració que aquesta decisió provocà als remences fou enorme i va ser el fonament de noves crisis. El 5 de novembre de 1481 el rei ordenà Ia devolució del castell d'Hostoles, ordre que Verntallat no va complir, com ho demostra que el 9 de febrer de 1482 el Lloctinent general va amenaçar amb l'atac i Ia captura del castell si aquest no era retornat; però l'operació va fracassar, car sabem que l'any 1484 el castell d'Hostoles i altres continuaven en possessió de Verntallat.  Pel juliol del mateix 1482, el Capítol de Ia Seu de Girona ordenà portar a efecte Ies resolucions preses anteriorment i procedir contra els remences sense més contemplacions. Els dos bàndols estaven més separats que mai.
EI fet que Verntallat aconseguís mantenir el control de Ia Muntanya al llarg d'aquells anys va ser Ia clau que permeté Ia resolució favorable del conflicte arran de la segona gran crisi que s'hi va esdevenir.

SEGONA REVOLTA. PERE-JOAN SALA (setembre 1484 - març 1485)
La decidida hostilitat dels senyors, recolzada per Ia Constitució de 1481, que els retornava I'íntegra possessió dels seus drets - inclosos els mals usos - i I'intent d' exigir per Ia força als pagesos l'acompliment d'aquestes disposicions, provocà l'exacerbació de l'ala radical dels remences, que es revoltaren a finals de l'estiu de 1484. EI mes de setembre d'aquell any, una banda d'uns 400 pagesos comandada per Pere-Joan Sala, pagès de Granollers de Rocacorba, atacà els oficials reials. Començava una revolta breu, però intensa, que durà uns 5 mesos i aconseguí èxits momentanis; els pagesos atacaren, tot i que sense èxit, ciutats com Girona i Torroella de Montgrí i Ia revolta s'escampà per l'Empordà, la Selva, el Vallès i Ia plana de Vic. EI rei Ferran proposà Ia via de Ia concòrdia, però Ia seva proposta no va ser ben entesa pels seus consellers i Ia majoria de Ies autoritats del país. Sala i els seus remences s'acostaren molt a Barcelona i atacaren Ia zona del Maresme, Granollers i Terrassa; el cap remença se sentia prou fort car havia reunit una host de 1.000 homes. Però un exèrcit superior aixecat per Ia ciutat de Barcelona els atacà i derrotà a Llerona el 24 de març de 1485; Sala va ser portat a Barcelona, jutjat i executat poc després.
Moltes són Ies consideracions que podem fer sobre Ia segona revolta remença; en primer Iloc, va ser fruit de Ia imposició de l'ala radical exaltada per Ia injustícia de 1481. L'exèrcit de Sala va ser una host itinerant, sense Ilocs on refugiar-se en els moments incerts de Ia guerra, va haver de Iluitar contra Ies forces senyorials i, al mateix temps, contra les tropes reials, Ia qual cosa no havia succeït durant Ia primera revolta. Finalment, quan Sala es va acostar tant a Barcelona, va cometre el greu error d'aixecar Ies milícies de Ia capital en contra dels seus.
S'ha discutit molt sobre la postura de Verntallat al llarg d'aquest conflicte i no coneixem encara prou bé Ia conducta del cabdill remença. Ja tenia uns 60 anys i no era pas I'home actiu i belicós d'abans; poc partidari d'enfrontar-se amb els seus enemics fora de la protecció de Ia muntanya, segurament Verntallat es negà a participar en una aventura tan temerària. Per altra banda, es devia sentir prou fort, continuava amb el suport dels pagesos de Ia Muntanya i confiava més en una política de pacificació que no pas en una altra guerra. Els fets Ii acabarien donant Ia raó.
Però no hem d'oblidar Ies conseqüències positives que va tenir Ia revolta encapçalada per Pere-Joan Sala. Va fer reflexionar el rei Ferran II sobre la necessitat, cada cop més evident, d'un pla de concòrdia entre senyors i pagesos; en definitiva, Ia segona revolta remença va propiciar Ia Sentència Arbitral de Guadalupe, que I'any 1486 posà fi al conflicte.

VERNTALLAT I LA SENTENCIA DE GUADALUPE (21 d'abril de 1486)
La derrota de Llerona deixà els remences dispersos i a mercè dels seus senyors, aquests volien explotar Ia victòria eliminant de socarrel el problema remença. No era aquesta I'opinió del rei, que disposava de més informació i comunicava als seus consellers de Barcelona "...encara falta portar a I'obediència Ies terres de la Muntanya...".
Què hauria passat amb el moviment remença si després de Ia derrota de Sala no haguessin existit, en peu de guerra, els pagesos de Ia Muntanya i si Verntallat no els hagués mantingut sota Ia seva influència i autoritat? Probablement les servituds pageses haurien durat encara més segles. Els 14 mesos transcorreguts entre març de 1485 i abril de 1486 foren densos en reunions, negociacions i altres activitats portades per Ferran II amb el consentiment de senyors i pagesos a fi d'acabar el conflicte amb un arbitratge.
Calgué tota la influència de Verntallat perquè els remences atorguessin al rei el seu consentiment, fet que s'esdevingué a Ia reunió d' Amer (setembre de 1485) ; per Ia seva banda, els senyors també acceptaren.
Malgrat aquest aparent consens, Verntallat es mostrava desconfiat del resultat final: pel desembre encara no havia retornat el castell d'Hostoles i no emprengué el viatge cap a la Cort fins que va rebre, l'1 de març de 1486, una carta comminatòria del rei en aquest sentit. EI dia 21 d'abril de 1486 Ferran lI es trobava en el monestir de Guadalupe (Extremadura) i signà Ia Sentència Arbitral que havia de posar fi al conflicte secular entre senyors feudals i pagesos remences. Eren abolides la remença personal, els mals usos, el dret de maltractar i altres drets menors, previ pagament de 60 sous per cada foc (família pagesa), a més d'imposar-se una multa col·lectiva als pagesos pels danys causats durant Ies dues revoltes. Els pagesos continuaven en la propietat útil dels seus masos i Ia possessió plena dels seus béns mobles i terres adquirides per compra.
Els pagesos remences finalment havien aconseguit, després de Iluites i resistències que afectaren dotze generacions, l'alliberament de la servitud personal i dels mals usos que consideraven infamants. Verntallat era el president de Ia comissió de remences que assistí a Ia signatura de la Sentència a Guadalupe.

CONCLUSIONS FINALS
Després de Ia signatura de la Sentència de Guadalupe, Verntallat fou retingut uns quatre mesos a Ia Cort; transcorregut aquest temps, retornà a la seva casa de Sant Feliu de Pallerols on va residir fins a Ia seva mort.
Avui dia Ia lluita dels remences catalans és considerada com Ia primera revolta organitzada de pagesos europeus que assolí un resultat final positiu: l 'abolició de les servituds. En aquest sentit, Ia Sentència és el primer document institucional atorgat a Europa sobre l'alliberament dels serfs. 
Francesc de Verntallat, pagès, capità general, amic i conseller de reis, gran estrateg i organitzador , fou la peça clau perquè el conflicte remença tingués una solució final favorable. Enllaçà tots els moments cabdals del moviment camperol: el Iideratge al començament de 1462, Ia victòria de la primera revolta, Ia defensa de Ia Muntanya entre les dues guerres, Ia resistència després de la revolta d'en Sala i, finalment, el compromís dels pagesos que acceptaren l'arbitratge reial i van fer possible la Sentència de Guadalupe de 1486.

Josep Canal Roquet
4 - III -1997
Amics de la Vall d'Hostoles
Nota : Aquest article fou publicat a la revista VERNTALLAT  num. 38,  any 1998 editat per l'Ajuntament de la Vall d'en Bas (Girona).